Os Pinos

ZE	Quésta pàgina a l'é scrîta in léngoa zenéize A Grafîa adeuviâ a l'é quélla de l'Académia Ligùstica do Brénno

Os Pinos ([ʊs ˈpinʊs], in zeneize: I pin) o l'é l'inno regionâle da Galìçia.

A bandêa da Galìçia

'Na placca commemoratîva pe l'Eduardo Pondal, a Lugo

Stöia

L'inno o l'é nasciûo into XIX sécolo. A mûxica a l'é stæta prezentâ pe-a primma òtta da-o Pascual Veiga, con o testo da poëxîa Os Pinos de l'Eduardo Pondal, a 'n Certame Musical a l'A Coruña into 1890, indîto pe dâ 'n prémmio pe-a ciù mêgio "marcia regionâle galiçiann-a" pe cöro; a ògni moddo l'inno o l'é stæto sunòu in tâle öccaxión. A primma ezecuçión a l'é avegnûa a-o Gran Tiâtro de l'Avann-a into 1907 graçie a-o lòu do Centro galego locâle formòu da inmigræ. O l'é diventòu inno ofiçiâ da Communitæ outònoma de Galiçia into 1981.

Testo

Galiçian

Zeneize

Que din os rumorosos     na costa verdecente,     ao raio transparente     do prácido luar?     Que din as altas copas     de escuro arume harpado     co seu ben compasado     monótono fungar?     Do teu verdor cinguido     e de benignos astros,     confín dos verdes castros     e valeroso chan,     non deas a esquecemento     da inxuria o rudo encono;     desperta do teu sono     fogar de Breogán.     Os bos e xenerosos     a nosa voz entenden,     e con arroubo atenden     o noso ronco son,     mais sóo os iñorantes,     e féridos e duros,     imbéciles e escuros     non nos entenden, non.     Os tempos son chegados     dos bardos das edades     que as vosas vaguidades     cumprido fin terán;     pois onde quer, xigante     a nosa voz pregoa     a redenzón da boa     nazón de Breogán.

Cös’ o dixe chi mòrmoa    Inta vèrde còsta    A-o raggio trasparente    Da lùnn-a paciónn-a?    Cöse dixan l’âte çimme    De scûo legno cùrvo    Co seu ben mezuòu    Monòtono borbóggio?    Da teu verdeça ingugéito    E da i astri benigni,    confin di verdi castros¹    e de ‘na valorôza ciann-a,    no danni a-a dimenticança    a rustega ruxîa de l’ingiuria;     adesciòu da-o teu seunno    o cheu de Breogàn.    I bon e i generôxi    A nòstra vôxe capiàn,    e co aviditæ ascoltiàn    O nòstro röco son,    Ma sôlo i ignorante,    e i barbari e i testardi,    inbecilli e scûi    no ne capiàn, pròpio no.    I tempi son arivæ    De l’etæ di bardi,    in quæ e vòstre vagheçe    Aviàn fin compreixe,    Donde se segge, gigante    A nòstra vôxe a proclame    A redençion da bónn-a    Naçion de Breogàn.

Colegamenti estèrni

• L'inno into scito da giunta da Galiçia